dijous, 18 de desembre de 2008

A tu, luky_jr, que ja no hi ets

Perquè en aquella època érem el luky_jr i la |y4.

Per les llargues hores que ens vam passar via internet xerrant abans de trobar-nos.

Perquè tu em deies "Jo se qui ets" i jo et responia amb un "doncs jo no", i em contestaves "tu i jo ja ens coneixem"

Perquè quan ens vam trobar ja sabíem que passaria

Perquè tot va començar un cap d'any

Perquè vam estar junts

Perquè ho vas ser tot per mi, i ho vaig ser tot per tu

Per aquella veu que quan escoltava m'agradava tant

Per les vegades que t'ho havia dit, i les que encara t'ho hauria hagut de dir

Per aquell programa de ràdio que vam fer, i amb el que vam riure tant

Per les llargues hores que vaig estar parlant de tu aquell any, i les vegades que em venies al cap anys posteriors

Per les converses en el messenger en les que m'assaltaves amb un "Hola fea" molt carinyós a altes hores de la nit

Per l'enveja que deies que em tenies per haver pogut estudiar el que t'agradava

Per cada vegada que em demanaves l'opinió de les teves obres

Perquè ets un gran exemple de valentia i força

Per l'enyorança, i els records

Per tot, perquè eres tu, per... perquè no tinc paraules per dir tot el que et trobaré a faltar, malgrat no haver estat al teu costat físicament durant molts anys.

A tu, luky_jr, que ja no hi ets

No t'oblidaré

|y4

dijous, 11 de desembre de 2008

Qui/què

Triaré, Estaràs, Veurà, Farem, Entendreu, Regalaran...

Tots tenen quelcom en comú. Cap indica el quan, tan sols indiquen el què. Però no només indiquen un què, sinó que també un qui, un qui que es sobrentén. Un qui que després del què és dels components més importants de qualsevol frase. Un qui, subjecte el·liptic, un què, predicat. El quan, en canvi, no és necessari, però tot i així serà, tard o d'hora, però serà, si al qui no li sorgeixen imprevistos per dur a terme el què.

Totes aquestes paraules formen part d'un temps verbal, si, hom ara mateix ja deu saber-lo. Temps verbal propi de planificacions futures, que emprem molt acuradament a aquesta època de l'any per a nous propòsits, i futures promeses, que al final s'acaben tornant paper mullat. Per això, durant aquesta època, aquest temps verbal és més emprat que cap altra època, al menys d'una forma més explicita. Per això, cal evitar emprar-lo en excés. Hom tendeix a l'excés. Si se'n fa un ús acurat, dóna esperança. Una esperança de que hi ha més, que desprès hi haurà més, de què no es quedarà tan sols amb el present.

Per aquesta raó m'agrada tant aquest temps verbal. El futur simple. Però encara m'agrada més quan la persona que acompanya el verb és la primera persona del plural. Nosaltres. I encara millor si aquest qui acompanyat amb un què futur, sempre i quan siguin positius, surtin dels teus llavis.

Anirem, veurem, estarem, mirarem... Nosaltres.