dilluns, 16 de juny del 2008

Vull dir, però no puc

Sí, sóc una persona que diu les coses. A vegades, fins hi tot, puc arribar a ser una mica impertinent. Dic el que penso, això si, pensant-me una mica com dir-ho, per fer el mínim de molèstia possible. I com em diuen tot sovint, "la confiança fa fàstic". Doncs així mateix sóc jo...

Però no ho entenc. Hi ha una persona, tan sols una (de moment) amb la que per molt que em proposi dir-li el que penso, no puc. No és per ser hipòcrita, és perquè... no ho se perquè, però el què si que se, és que quan em poso al davant per dir-li el que penso no em surten les paraules.

Hi ha coses que s'han de dir, que no es poden guardar. Però que passa quan no et surten les paraules per expressar-te? quan la ment se't queda en blanc? quan de sobte et quedes afònic i no et surt la veu? Tot això provoca impotència, i després ràbia... ràbia per no haver-ho dit, ràbia per no haver pogut, ràbia!

Però costa tant aclarir les coses? No, solament amb tu.

2 comentaris:

Salvador ha dit...

No t'estaràs enamorant?

Anònim ha dit...

fes-ho indirectament, un anomim, un missatge, ell s'adonara de qui ets