Triaré, Estaràs, Veurà, Farem, Entendreu, Regalaran...
Tots tenen quelcom en comú. Cap indica el quan, tan sols indiquen el què. Però no només indiquen un què, sinó que també un qui, un qui que es sobrentén. Un qui que després del què és dels components més importants de qualsevol frase. Un qui, subjecte el·liptic, un què, predicat. El quan, en canvi, no és necessari, però tot i així serà, tard o d'hora, però serà, si al qui no li sorgeixen imprevistos per dur a terme el què.
Totes aquestes paraules formen part d'un temps verbal, si, hom ara mateix ja deu saber-lo. Temps verbal propi de planificacions futures, que emprem molt acuradament a aquesta època de l'any per a nous propòsits, i futures promeses, que al final s'acaben tornant paper mullat. Per això, durant aquesta època, aquest temps verbal és més emprat que cap altra època, al menys d'una forma més explicita. Per això, cal evitar emprar-lo en excés. Hom tendeix a l'excés. Si se'n fa un ús acurat, dóna esperança. Una esperança de que hi ha més, que desprès hi haurà més, de què no es quedarà tan sols amb el present.
Per aquesta raó m'agrada tant aquest temps verbal. El futur simple. Però encara m'agrada més quan la persona que acompanya el verb és la primera persona del plural. Nosaltres. I encara millor si aquest qui acompanyat amb un què futur, sempre i quan siguin positius, surtin dels teus llavis.
Anirem, veurem, estarem, mirarem... Nosaltres.
Tots tenen quelcom en comú. Cap indica el quan, tan sols indiquen el què. Però no només indiquen un què, sinó que també un qui, un qui que es sobrentén. Un qui que després del què és dels components més importants de qualsevol frase. Un qui, subjecte el·liptic, un què, predicat. El quan, en canvi, no és necessari, però tot i així serà, tard o d'hora, però serà, si al qui no li sorgeixen imprevistos per dur a terme el què.
Totes aquestes paraules formen part d'un temps verbal, si, hom ara mateix ja deu saber-lo. Temps verbal propi de planificacions futures, que emprem molt acuradament a aquesta època de l'any per a nous propòsits, i futures promeses, que al final s'acaben tornant paper mullat. Per això, durant aquesta època, aquest temps verbal és més emprat que cap altra època, al menys d'una forma més explicita. Per això, cal evitar emprar-lo en excés. Hom tendeix a l'excés. Si se'n fa un ús acurat, dóna esperança. Una esperança de que hi ha més, que desprès hi haurà més, de què no es quedarà tan sols amb el present.
Per aquesta raó m'agrada tant aquest temps verbal. El futur simple. Però encara m'agrada més quan la persona que acompanya el verb és la primera persona del plural. Nosaltres. I encara millor si aquest qui acompanyat amb un què futur, sempre i quan siguin positius, surtin dels teus llavis.
Anirem, veurem, estarem, mirarem... Nosaltres.
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
2 comentaris:
Jo no li diria a això 'reflexió intranscendent', és molt maco, parlar de 'nosaltres' sempre és especial. I en futur, encara més.
EL nosaltres només existeix perquè existeix un jo, un tu i un ell. Un nosaltres es un conjunt d'indivudualitats i aixà fa que no només sigui una suma sinó una multiplicació. Compartim opinions, dupliquem, tripliquem (i més) experiències i això fa que siguem més que un: som un jo i l'espai que ocupem entre els altres, ells et completen i et defineixen i també a la inversa.
No hi ha res mes maco que saber que tens un espai on anar, algú amb que parlar, algú amb qui riure i plorar, algú que és un trocet de tu fora de tu. Tu ets tu gràcies a un nosaltres el nosaltres és com és gràcies a tu.
De què serveix viure si no tens ningú a l'altra banda dels ulls?....
Publica un comentari a l'entrada