dijous, 18 de desembre del 2008

A tu, luky_jr, que ja no hi ets

Perquè en aquella època érem el luky_jr i la |y4.

Per les llargues hores que ens vam passar via internet xerrant abans de trobar-nos.

Perquè tu em deies "Jo se qui ets" i jo et responia amb un "doncs jo no", i em contestaves "tu i jo ja ens coneixem"

Perquè quan ens vam trobar ja sabíem que passaria

Perquè tot va començar un cap d'any

Perquè vam estar junts

Perquè ho vas ser tot per mi, i ho vaig ser tot per tu

Per aquella veu que quan escoltava m'agradava tant

Per les vegades que t'ho havia dit, i les que encara t'ho hauria hagut de dir

Per aquell programa de ràdio que vam fer, i amb el que vam riure tant

Per les llargues hores que vaig estar parlant de tu aquell any, i les vegades que em venies al cap anys posteriors

Per les converses en el messenger en les que m'assaltaves amb un "Hola fea" molt carinyós a altes hores de la nit

Per l'enveja que deies que em tenies per haver pogut estudiar el que t'agradava

Per cada vegada que em demanaves l'opinió de les teves obres

Perquè ets un gran exemple de valentia i força

Per l'enyorança, i els records

Per tot, perquè eres tu, per... perquè no tinc paraules per dir tot el que et trobaré a faltar, malgrat no haver estat al teu costat físicament durant molts anys.

A tu, luky_jr, que ja no hi ets

No t'oblidaré

|y4

dijous, 11 de desembre del 2008

Qui/què

Triaré, Estaràs, Veurà, Farem, Entendreu, Regalaran...

Tots tenen quelcom en comú. Cap indica el quan, tan sols indiquen el què. Però no només indiquen un què, sinó que també un qui, un qui que es sobrentén. Un qui que després del què és dels components més importants de qualsevol frase. Un qui, subjecte el·liptic, un què, predicat. El quan, en canvi, no és necessari, però tot i així serà, tard o d'hora, però serà, si al qui no li sorgeixen imprevistos per dur a terme el què.

Totes aquestes paraules formen part d'un temps verbal, si, hom ara mateix ja deu saber-lo. Temps verbal propi de planificacions futures, que emprem molt acuradament a aquesta època de l'any per a nous propòsits, i futures promeses, que al final s'acaben tornant paper mullat. Per això, durant aquesta època, aquest temps verbal és més emprat que cap altra època, al menys d'una forma més explicita. Per això, cal evitar emprar-lo en excés. Hom tendeix a l'excés. Si se'n fa un ús acurat, dóna esperança. Una esperança de que hi ha més, que desprès hi haurà més, de què no es quedarà tan sols amb el present.

Per aquesta raó m'agrada tant aquest temps verbal. El futur simple. Però encara m'agrada més quan la persona que acompanya el verb és la primera persona del plural. Nosaltres. I encara millor si aquest qui acompanyat amb un què futur, sempre i quan siguin positius, surtin dels teus llavis.

Anirem, veurem, estarem, mirarem... Nosaltres.

dimarts, 25 de novembre del 2008

Nocturnitat

Curiosejant el cel nocturn d'estrelles atapeït, m'embadaleixo tot mirar-lo allà on hi ha ben fosca nit.

Llesta i caparruda pot ser, la llumeta d'un estel prou menut, que intenta escolar-se per allà on vol i es mostra també tossut.

Obriré, jo, la finestra i tancaré tots els llums, llumets i llumins, perquè aquesta brillantor estel·lar pugui escolar-se ben endins.

Fent ziga-zagues s'esmuny per l'escletxeta, a través de la qual es veu una zona que, en sí, és força estreta.

Ombres hi han per arreu durant la nit. Si no arriba la llumeta que t'il·lumini, pot ser que topis amb quelcom d'imprevist.

L'únic que s'escola, per on en moltes ocasions tinc el cap, serà de segur aquella llumeta de l'estel què tot ho sap.

Les boniques estrelles formen un dibuix curiós, un estruç que sembla correr tot fugint d'un lleó grandiós.

A l'esquerra de l'estruç hi ha uns altres estels que formen un cargolet. Sembla que les banyes, això si, les té de dret.

dijous, 13 de novembre del 2008

Quan ni escriure consola...

Quan ni escriure consola la ment, és llavors quan necessito quelcom. Quelcom. Potser un espai, activitat, llibre, companyia nova ajudarien, però no és això el que em fa falta.És llavors quan més trobo a faltar a la Nina.

Trobo a faltar que se m'enfili per damunt i se'm passegi per l'espatlla tot roncant desesperadament, fins que al final te la treus del damunt per pesada. Enyoro les petites mossegades que em fa als dits quan té ganes de jugar o quan es passeja per damunt del llibre que estàs llegint tot reclamant la teva atenció.
Aquella petita Nina, que fa tanta companyia.

Aquest cop no! aquest cop no permetré de cap de les maneres que m'ho tornin a fer.

dilluns, 3 de novembre del 2008

El perquè

Perquè fa 23 anys que intento recordar-me'n de les dates senyalades de tothom!
(es clar que no sempre ho he aconseguit)

Perquè fa 23 anys que intento ser la millor pels meus!
(i de segur que per alguns ho aconsegueixo)

Perquè durant aquests 23 anys no hi ha hagut gairebé ningú més important!
(en la meva vida)

Perquè fa 23 anys que sóc jo!

Perquè fa 23 anys que ho valc!

I perquè, evidentment, fa 23 anys que sóc genial!

dissabte, 1 de novembre del 2008

Un matí de dissabte

M'encanta quan el dissabte al matí entra aquell rajolí de llum pel porticó mal tancat de la meva habitació, i marca que ja s'ha fet de dia. Aquell rajolí de llum fa que em giri i contempli l'habitació, aquelles parets grises que ara tenen una ralla blanca, que es tornaran blanques quan s'obrin del tot els porticons de la petita finestra que ja no tanca bé.

Em giro i veig com a sota del nòrdic hi ets tu, què encara no t'has acabat de despertar, però tot i així de cop noto com em rodeges amb el braç i m'apropes cap a tu. Obres els ulls i ens mirem. Creuem les primeres paraules "Quina hora és?". És aviat, encara podem ronsejar una estona, al cap i a la fi, no tenim res millor a fer i el que tinguem que fer encara es pot esperar una estona més.

Ens donem un petó, et dono un petó. I ens diem "Bon dia".

dimecres, 29 d’octubre del 2008

Castanyes i fantasmes

Un any més s'apropa la castanyada, bé s'apropa, de fet ja fa dies que podem veure les paradetes que ens venen castanyes calentes i els panellets als aparadors de les pastisseries. Però també fa dies que veiem com hi han aparadors que s'omplen de carabasses amb cares esgarrifoses, teranyines, aranyes, i altres artilugis semblants.

Un any més han de conviure dues festes plegades, que hom cel·lebrarà d'una manera o una altra, sigui només una de les dos o les dos per separat. Encara no conec cap experiència en la que s'hagin barrejat el personatge de la castanyera amb fantasmes i carabasses, tot i que suposo que mica en mica tot arribarà. Qui sap, potser la castanyera s'acaba transformant en un monstre terròrific què vé de la muntanya.

I ja feia les meves reflexions, fa un any a Halloween amb castanyes? i pel que sembla, no he canviat gens de parer.

dijous, 23 d’octubre del 2008

Nusos

Ja des de fa temps, tinc un gran nus. O potser no és un de gran, sinó molts de petits, no ho se.

Tinc un nus a la llengua, un nus a l'estómac, un nus al pensament, en definitiva i el que més m'afecta és aquest immens nus que tinc a la inspiració.

No poder dir el què penso, quan ho penso i com ho penso... I si a més a més no trobo la manera de dir-ho, sembla com si s'anés fent més i més i més, tot això.

El que em provoca el nus més gran, és no tenir inspiració per escriure, quan realment és el que més sacia la meva insatisfacció expressiva, les meves ganes d'explicar d'una altra manera les meves nèures/preocupacions.

Temps al temps, l'aniré desfent.

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Finestres nocturnes

Diuen que els somnis són la finestra a l'ànima (diguem-li subconscient). Que quan dorms és quan es pot obrir aquesta finestra i pot mostrar-te el que hi ha darrere d'aquelles cortines opaques que durant el dia no et deixen veure.

Normalment, s'hi pot veure les teves alegries, les teves preocupacions, les teves manies, el que realment vols i no vols. El que passa, que majoritariament, i a vegades per sort, no ens recordem d'aquests somnis, del que hi succeeix, ja que molts d'aquests et deixen un mal estar general, al mostrar-te coses que ni tan sols volies saber.

La gent tendim a passar per alt aquesta eina que ens dóna el cap, però realment l'hauríem d'ignorar o potser hauríem de, qui sap, escoltar-ho una mica més? Es clar, però, sense arribar a cap extrem.

Potser tenen raó quan diuen:

"És quan dormo, que hi veig clar"

dijous, 2 d’octubre del 2008

Records musicals

Ja ho diuen que la música és quelcom que marca a la vida d'una persona, independentment de que t'agradi o no. I el que resulta més curiòs, és, que ja de ben petits podem apreciar la música, bé apreciar, potser no és la paraula. No ho se, ara no trobo la paraula més addient. Però anant al que anava, la música ens marca, ens recorda instants, moments, o fins i tot sentiments, però el que jo no em pensava és que, des de tan joves, en poguèssim tenir record.

Avui, anant amb el cotxe cap a la meva multitudinària classe d'anglès, estava escoltant la ràdio quan han posat una cançó que m'ha portat records, vells records. Mentre gaudia de l'escolta, m'ha portat una sensació de benestar, tranquilitat que feia temps que no sentia. He recordat aquell instant en què vaig escoltar aquella cançó per primer cop, aquell instant en el què em va marcar per tota la vida perquè estava contenta, en fi, era feliç.

El primer cop que vaig escoltar la cançó era jove, bé, molt jove, tan sols tenia 5 anys. I és curiòs com, al tornar a escoltar-la m'ha reportat totes aquelles sensacions. El cert es que m'ha quedat una certa melanconia per aquells temps, i aquells sentiments.

Aquí us deixo la cançó, que m'ha portat tot aquest plegat de sensacions. Tots la coneixereu, ja que es tracta d'un clàssic de principis dels 90.

No puc evitar a l'escoltar-la, que se'm posi la pell de gallina.

dilluns, 29 de setembre del 2008

Trumfes

Ai nena, si vols venir
al camp a collir patates,
prendrem una mica el sol
darrera d'unes mates.

Feia molts anys que no feia aquest tipus de tasques, però la veritat és que va ser força entretingut. Això si, no recordava que fos tan cansat. Ara t'ajups, ara t'aixeques, ara remenes un cubell, ara remenes un sac. Va ser un no parar!

Amb la tonteria, vam fer uns 60 sacs de trumfes, i diria que els sacs eren aproximadament de 50 kg, això vol dir que venen a ser vora uns 3000 kg de patates. Osti! amb tants quilos de patates es poden fer moooltes coses.

Contant que estadisticament, segons fonts no precises, cada persona consumeix una mitjana de 48 kg de patates anuals. Partint d'aquesta mitjana, podem calcular que amb els kilograms de trumfes collits aquest cap de setmana, aproximadament podríem donar de menjar a 62 persones durant un any, i encara ens en sobrarien unes miques. Però també cal tenir en compte, que d'aquestes se n'ha de destriar les que es deixaran grillar per poder sembrar patates un altre any.

Vaja que no tindrem escassetat en fècula, això vol dir que podrem menjar patates fregides i bullides i al forn i a la brasa i guisades amb sipia i...

dimecres, 24 de setembre del 2008

Somric

Somric.

Et miro.

Torno a somriure.

Pensava en aquell moment,
i en aquell altre moment,
i aquell altre.

Tots aquells moments que fan,
que quan et miri,
se'm dibuixi un somriure.

divendres, 19 de setembre del 2008

I ja fa...

Tal dia com avui, de l'any 2007 apareixia a la xarxa Un desig d'hivern, i mica en mica ha anat creixent i fixa't quines coses, que ja fa un any.

Gràcies a tots per seguir i fer possible aquest primer any d'Un desig d'hivern!

dijous, 18 de setembre del 2008

A la recerca del català perdut

La gran tasca de les meves vacances ha estat trobar el català en una illa completament i integrament italiana. Si, la veritat és que a Sardenya, no en queda massa de català, per no dir que no n'hi ha, o potser es que no el vam saber trobar, qui sap.

Val a dir, que en tot l'Alguer, només varem trobar-hi una persona que ens el parlés, el català, la resta era tot italià. Això si, al casc antic de la ciutat, els noms dels carrers estan en català i italià, però amb una traducció no gaire literal.

Traduccions molt fetes a mida.

Al veure com està el català a Sardenya, m'adono com de bé ens defensem els catalans de Catalunya pel que respecta a la nostra llengua, però es clar, també som molts més.

Això si, potser no hi vam trobar gaire català, però és una ciutat molt bonica.

dimarts, 16 de setembre del 2008

Volant...

Últimament estic força als núvols, i ja no només en sentit figurat sinó en sentit literal.

I desprès de passar-m'hi tantes hores, ja sigui en un sentit o un altre, puc arribar a la conclusió de que això d'estar als núvols, o més amunt que els núvols m'agrada, es veu tot d'una altra manera, es veu tot com... molt més petit.

diumenge, 14 de setembre del 2008

Finalitzant, però amb festa!

Definitivament, l'estiu ja s'ha acabat. Ara si que ja hi ha el retorn a la semi-rutina. Aquest estiu ha donat molt de sí. He treballat, he tingut vida, he conegut gent, he anat de festa major, he marxat de vacances, etc.

Si, un estiu complert complert. Però aquest post, que posa fi al meu estiu, estarà dedicat a aquella llista de festes majors a les que havia d'assistir, i que majoritàriament ja he assistit. D'aquesta manera, s'inicien els posts per explicar una mica que tal l'estiu.

Com ja heu llegit, en posts anteriors, anava fent una llista de festes majors. Aquí us deixo la llista de festes actualitzada a data d'avui.

Prullans
Bellver de Cerdanya
Alp
Martinet
Puigcerdà
Trobada d'acordionistes d'Arsèguel
Travesseres
All
Festa del Llac (Puigcerdà)
Montellà
La Seu d'Urgell
Ger
(...)

Bé, la llista encara no s'acaba aquí, perquè com molts sabreu, avui comença Santa Tecla 2008, i per tant, encara em quedarà per afegir-hi aquesta gran festa tarragonina, a la que, per descomptat, algun dia assistiré, tot i que la meva terra ceretana em crida amb tanta ànsia, segur que ho podré fer tot.

Així que, pels que no ho sabeu encara, del 14 de Setembre fins al 24 de Setembre, són les festes de Santa Tecla de Tarragona, i són patrimoni cultural de la generalitat, així que un cop a la vida, encara que sigui, s'han de visitar. jejeje Jo com cada any, aniré a buscar el barrilet per poder seguir la col·lecció.

dijous, 4 de setembre del 2008

Toc, toc

Mica en mica tot retorna a la rutina que ens durà fins a les següents vacances.

Val a dir, que des que he acabat de treballar no havia tingut ocasió per escriure, ja que no tenia connexió, però ara porto un parell de dies que, com tothom, retorno a la rutina hivernal (tot i que aquest retorn, en el meu cas, és gradual per complert) i si que en tinc, i m'he posat davant del processador de textos buscant la inspiració per escriure quatre mots i penjar-los al bloc, però nois, no hi ha manera, i no serà que no tingui coses per explicar, però sembla com si al posar-me davant del redactor de missatges us ho vulgui explicar tot i al final no acabi explicant res i carai, us deixi sense una actualització.

Per això, avui m'he dit, prou! ja toca actualitzar i mostrar que encara segueixo per aquí,encara que encara no hi sóc al 100%. He vist, per això, que molts blocs estan fent una mena d'hibernació, i d'altres que han quedat aturats per les vacances, suposo que mica en mica tot s'anirà restablint. De moment, aquí us ho deixo.

Dono per despertat el desig d'hivern, desprès d'un estiu poc calorós i força entretingut.

dilluns, 4 d’agost del 2008

Estupidament feliç (o no)

Els temps van canviant, i tot i que l'any va començar una mica atrotinat, sembla que mica en mica es va adreçant.

Poc a poc, torno a ser feliç. I vull cridar-ho als quatre vents, no, als cinc o als vint-i-sis. Tan i fa. Però l'important és ser-ho, sigui de forma estúpida o no.

Gràcies

divendres, 25 de juliol del 2008

Coses de l'idioma

Ja és ben curiós quan escoltes a un nen parlar en una llengua que no és la materna, com és el cas de nens de família castellana, i que evidentment parlen en castellà a casa seva. Llavors quan parlen català, et deixen anar frases com:

No puc sentar perquè no tinc sitiu.

En el moment en que vaig sentir el pobre nen dir això, vaig pensar: Oh no!! el montillà s'ha estès a la població infantil!

Ja ho te això, quan ets petit i fas barreges d'idiomes, i a vegades et surten traduccions del tot literals, com quan un nen va contestar a un bon home que li va parlar en castellà amb un Señor, es mucho tarde!, què hi farem, tot no es pot fer bé.

dilluns, 21 de juliol del 2008

Festes del Roser a Puigcerdà

Oooh!! Quan de temps, esperant-ho. Tot habitant de Puigcerdà i rodalies esperaven ansiosos les festes del Roser de Puigcerdà, i ja gairebé han passat, de fet s'acaben aquesta tarda/nit, però es pot ben dir que ha estat una festa major mooooolt aprofitada.

Concert de Pastorets Rock el divendres (bé, també hi havia M-Clan, però era menys important que el nombrat), ball de festa major per al jovent el dissabte a partir de les 2 de la matinada, i finalment una estoneta de ball típic el diumenge. El ball del diumenge també era com el de dissabte, però com que tenia obligacions avui, no vaig poder disfrutar-lo fins al final.

Avui, per ser una treballadora en actiu a Puigcerdà, tinc festa, perquè avui ni se us acudeixi anar a fer res més que ballar i fruir de la festa a Puigcerdà, perquè està tot tancat.

Així doncs, ja puc afegir una festa nova a la meva llista, que ara queda més o menys així:

Prullans

Bellver

Alp

Martinet

Puigcerdà

(...)

Aquest cap de setmana vinent, hi ha per escollir, i si es pot es farà tot: Trobada d'acordionistes d'Arseguel i Festa major de Travesseres. A aprofitar ara que fa bo, i que hi ha temps, i si es en bona companyia millor que millor.

dissabte, 12 de juliol del 2008

Festa a Martinet

Ja és la quarta festa major que vaig aquest any. Vaig començar, com no, amb la del meu poble. De moment el llistat de festes assistides és curt, però ja anirà augmentant, fins a finals de setembre. Fem llista:

Prullans

Bellver

Alp

Com ja veieu, tots els pobles estan a la Cerdanya, però això no vol dir que no m'arribi a les festes de l'Alt Urgell, eh? que alguna també hi vaig, però clar, ja em queda una miqueta més lluny.

La festa de Martinet començava ahir, però com és evident el plat fort sempre és el dissabte nit, amb un parell d'orquestres que amenitzaran un ball típic de festa major, d'aquests que tant m'agraden i on trobes tot de coneguts de les comarques dels voltants.

Què boniques són les festes majors de pobles. Amb aquest salero ballant pasdobles, amb el got de gin-tonic a la mà.

dijous, 10 de juliol del 2008

Festes i més festes

A l'estiu tota cuca viu!

I és ben cert, aquí a la Cerdanya a mida que va passant el Juliol, vas veient com la intensitat del trànsit va augmentant, que tots els domingueros ja s'han convertit en estiuejants i que pugen a passar-hi una temporadeta tot buscant la fresqueta nocturna pirinenca.

I com ja se sap, l'estiu és època de festes majors, i tot i que el primer cap de setmana de Juliol va ser una mica mort, ja que a la Cerdanya no hi havia cap festa major, ens n'haviem d'anar a l'Alt Urgell, a Adrall, en concret, i ja ens quedava massa lluny, aquest cap de setmana comencen, ja del tot, les festes majors. A partir d'aquest cap de setmana, ja hi ha alguna festa major cada cap de setmana, tot començant amb la de Martinet, i continuant amb Puigcerdà, i finalitzant el Juliol amb la festa de Travesseres i la Trobada d'acordionistes d'Arseguel.

M'espera un estiu mogudet! i no me'l deixarè escapar.

dimarts, 8 de juliol del 2008

Disculpes

Ho se, ho se, ho se!

Us tinc abandonats, bé abandonats no, abandonadíssims! però es que tinc excusa eh? Com ja vàreu llegir al post anterior, estic treballant a Puigcerdà, i no tinc internet.

Per aquesta raó, prego que disculpeu la manca d'actualitzacions recents.

Espero, que la normalitat retorni al setembre, de moment, aniré actualitzant quan pugui.

dimecres, 2 de juliol del 2008

Preguntes sinceres

Des de dilluns que ja treballo, i renoi! quines ganes que en tenia. Cada matí agafo el caminet i me'n vaig cap a Puigcerdà, on m'espera una colla de 20 nens de 4 i 5 anys a punt per començar a jugar i fer tallers.

Els nens, com tothom sap, són sorprenents, i carai! ja des del primer dia. El més sorprenent és la sinceritat amb la que et parlen, com més petits, més sincers. I un exemple de sinceritat, va ser la d'un nen de P5, quan em va fer la següent pregunta:

Per què estàs tan prima?

Que hi farem, ja se sap que els nens ho diuen tot.

dimecres, 25 de juny del 2008

Cansat

Em fas mal, i ja fa temps.

Em fas mal, i no ho veus.

Qui sap, potser no ho pots veure.

Però potser ja n'hi ha prou, no?

dimarts, 24 de juny del 2008

S'ha acabat

Si, s'ha acabat, la meva estada a Ávila, el meu intercanvi universitari.

Ja he tornat d'Ávila, i de moment, no hi ha previsió de tornar-hi més que per fer visites ocasionals a companys i anar a fer una visiteta a les muntanyes de Gredos, que la veritat m'han quedat pendents.

Ara de moment m'espera un estiu per davant, i que espero que sigui dels millors dels últims anys, i que vingui carregat de bones sorpreses i bones companyies. El lloc, ja és l'ideal, ara falta que la resta vagi sorgint.

Només una última cosa, ja torno a donar guerra a Catalunya, amb lo tranquils que estàveu.

dissabte, 21 de juny del 2008

Comunicat oficial

Els ocellets estan cantant.

Fa xafugor, i caloreta.

El sol crema amb moltes ganes.

El cert es que aquest any, l'estiu s'ha fet esperar una miqueta. L'ha precedit una primavera plena de pluges i núvols, que ens han vingut la mar de bé per aquests temes de manca d'aigua, i també per a que quan jo pugi cap a la meva estimada terra la vegi més verda que mai i amb unes herbes més altes del que mai han estat. Tot plegat ha estat una primavera d'allò més estranya, però de la que ningú no s'ha queixat (excessivament). Però ara, sembla ser que, les tempestes de primavera diàries ja s'han acabat i donen pas als dies de sol i calor amb tempestes de tarda a les muntanyes. Perquè m'agrada el que l'estiu significa, perquè m'agrada tot el que faig a l'estiu, perquè a l'estiu sembla que tothom estigui més al·legre, només per això, em plau comunicar-vos:

L'estiu ja ha arribat!

divendres, 20 de juny del 2008

Shht! spin-off

Sort que ja me'n vaig, que com es diria vulgarment, em queda aquí "un telediario". Però, es que uff, aquesta gent que hi ha per aquí són més escandalosos, que un gos bordant al mig d'una església.

La veritat és, que el soroll que estic sentint ara em recorda a vells temps, a aquells en que podia sentir totes les conversacions per darrere la porta. Aquells en que per molt que fessis per aïllar-te del soroll no ho aconseguies... doncs ara mateix, sembla ser que la cosa està així, tan sols que han canviat els protagonistes. Ara ja no són les nostres fantàstiques i inigualables protagonistes, entre les quals s'hi trobaven lagallegaodiosa, la emfollototelquesmou, socrepelent, socodiosa, i d'altres actrius secundaries que amenitzaven les nostres velades blocaires de la forma més entretinguda que hi pogués haver.

Ara ens trobem amb uns nous protagonistes, amb preocupacions ben diferents, això del maquillatge i dels nois ho han deixat una mica de banda. Els nostres nous protagonistes majoritàriament són nois (recordem això), no són universitaris, ja que aquesta època ja l'han passat. Els nostres protagonistes es troben aquí per estudiar, per estudiar unes oposicions, en concret unes oposicions per entrar al cos de policia a nivell executiu (que segons diuen és el més xungu).

Properament se us oferirà un únic capítol del spin-off de Converses de darrere la porta. (Només es pot trobar un capítol perquè la sèrie s'ha hagut de cancel·lar per manca de pressupost i perquè la narradora haurà de traslladar-se en un futur molt pròxim)

P.D: respecte al post desmotivada, vull dir que no estic desmotivada per escriure, però últimament no em flueixen tan les idees ni el temps. Em sap greu.

dijous, 19 de juny del 2008

Desmotivada

Curt, clar i concís.

dimarts, 17 de juny del 2008

Carretera i manta

Retorno a Ávila, d'aquí 1h ja estaré de camí, altre cop, cap a terres castellano-lleoneses. No us penseu que en tinc moltes ganes, però clar, bé tinc que acabar el què he començat. M'anima que aquest, ja serà l'últim trajecte que hi faré d'anada aquest curs (desprès si hi torno serà per plaer, al menys això espero).

Cada vegada se'm fa més pesat conduir tantes hores, la veritat és que em cansa molt. Però m'anima el saber que aviat no ho hauré de fer, i que ja tornaré definitivament a les meves terres catalanes. Llavors, serà moment de balanços, ara carretera i manta!

dilluns, 16 de juny del 2008

Vull dir, però no puc

Sí, sóc una persona que diu les coses. A vegades, fins hi tot, puc arribar a ser una mica impertinent. Dic el que penso, això si, pensant-me una mica com dir-ho, per fer el mínim de molèstia possible. I com em diuen tot sovint, "la confiança fa fàstic". Doncs així mateix sóc jo...

Però no ho entenc. Hi ha una persona, tan sols una (de moment) amb la que per molt que em proposi dir-li el que penso, no puc. No és per ser hipòcrita, és perquè... no ho se perquè, però el què si que se, és que quan em poso al davant per dir-li el que penso no em surten les paraules.

Hi ha coses que s'han de dir, que no es poden guardar. Però que passa quan no et surten les paraules per expressar-te? quan la ment se't queda en blanc? quan de sobte et quedes afònic i no et surt la veu? Tot això provoca impotència, i després ràbia... ràbia per no haver-ho dit, ràbia per no haver pogut, ràbia!

Però costa tant aclarir les coses? No, solament amb tu.

dijous, 12 de juny del 2008

Tràfecs

Em sap greu! mil perdons a tots, però és que últimament vaig una mica atrafegada pel món. Em faig uns farts de viatjar que foten por (ara amunt, ara avall, ara aquí i ara allà). A més, és evident, estic en època d'exàmens com la majoria d'universitaris. Alguns ja estan acabant d'altres estan acabant de començar, i jo com que estic a cavall de dues universitats ja fa dies que vaig començar (a Tarragona) i encara em queda mig mes per acabar (a Àvila)... però bé, la vida s'ha de prendre amb calma.

Bé, quan acabi aquesta època d'examinació universitària, intentaré tornar al ritme anterior, però es que ara mateix tinc masses coses al cap.

dimecres, 4 de juny del 2008

Arrepentir-se'n, o no?

Podria dir-ho, però potser desprès me n'arrepentiria (força probable). La qüestió és, que moltes vegades no dic les coses, i me n'arrepenteixo de no haver-les dit, i a vegades les dic, de forma impulsiva, i també me n'arrepenteixo d'haver-les dit. Llavors, quina és la solució???

Avui una imatge valdrà més que totes les possibles paraules.

divendres, 30 de maig del 2008

D'excursió

Oooh, quines coses més boniques.

Tothom que em llegeix, ja sap, d'alguna manera o altra que m'agrada voltar i visitar llocs nous. Doncs evidentment sempre que tinc la oportunitat ho aprofito.
Aquesta vegada no us parlaré d'una ciutat amb molta cultura i monuments, no, us parlaré d'un meravellós paratge natural, el Lago de Sanabria.
El Lago de Sanabria es troba a la província de Zamora, a l'antic territori 'Leonés' i ja gairebé a terres gallegues. Es tracta d'un llac enorme, que va sorgir de manera natural fa aproximadament 200 anys, degut a un terratrèmol proper al curs d'un riu.

Aquesta foto, no la vaig fer jo. Jo no vaig enganxar tan bon dia, perquè estava núvol. Això sí, no va ploure i s'estava de meravella. Us congratularé amb unes petites fotografies de l'entorn al llac.

Vam finalitzar la visita a la zona, dinant en un poblet d'allà, el qual s'anomenava La Puebla de Sanabria. Què bé que vam menjar, i en quantitat. Un poble força curiós, perquè era d'allò més petit, però hi vam poder contar 16 hostals/cases ruals/hospederies, suposo que la bellesa del paratge atrau a molt turisme.

Gràcies a la meva companya de viatge, amb la que ens ho vam passar genial.

dijous, 29 de maig del 2008

L'època més preuada

El mes s'acaba, i amb ell les classes de la Universitat de Salamanca, (les de la URV ja fa dies que van acabar). Això implica, que estem apunt de endinsar-nos dintre de l'època d'exàmens, tan preuada per tot estudiant universitari.

D'algunes assignatures, es pot dir que he tingut la sort, ja que no em fan examen (com ja vaig dir Història de la música i el folklore és una d'elles), i per aquesta raó, enguany de les 4 assignatures que faig a la USAL possiblement només m'hagi de presentar a dos... això si, no trec que a la URV m'he de presentar a dos més, però això és poc important.

Tot i només tenir dos assignatures, m'hauré de posar a estudiar amb colzes, perquè les dos que em queden són d'aquelles que t'has de saber el temari sencer i desprès l'has d'expulsar a través del bolígraf al paper que t'han donat, això sí, enlloc diu que encabat de l'examen t'hagis de recordar d'alguna cosa.

Finalment vull desitjar-vos sort als que ja esteu d'exàmens o els comenceu aviat, així com els que han d'avaluar a d'altres.

dimarts, 27 de maig del 2008

Festes? Molta Festa

Aquest cap de setmana m'he convertit, durant una estona, en patumaire, en concret el dissabte, bé més ben dit, gairebé tota la tarda i la major part de la nit del dissabte. Si senyor, vaig anar a la Patum de Berga d'aquest any.

Ja feia anys que hi volia assistir, però sempre s'esqueia malament, perquè, o bé tenia exàmens, o bé em trobava que aquell cap de setmana tenia alguna altra responsabilitat a fer. Però aquest any, m'ho combinat molt bé, i mira que s'ha escaigut força malament, i bé a l'hora. Resulta que aquest cap de setmana a part de la Patum de Berga, també eren les festes del meu poble, i es clar, es feia difícil compaginar-ho tot. Però senyors, ho vaig aconseguir, i a més amb molt bona companyia.

Tot i que no vaig poder veure la Patum complerta, perquè només surt el dijous i el diumenge, m'ho vaig passar d'allò més bé entremig de tanta gent que es movia darrere dels gegants, la guita, o les masses. La veritat es que, de tanta gent que hi havia, que gairebé no es cabia als carrers ni places de la ciutat, és més, quan començava a saltar algú, acabaves saltant encara que no volguessis, degut a que estaves tan apretat, que o saltaves o et feien saltar.

També cal dir, que a la Patum vaig poder anar al concert d'Obrint Pas, que des que van treure el disc Benvinguts al Paradís no els havia vist, vaig saltar, vaig córrer, vaig passejar, vaig cantar, vaig cridar... i em vaig cansar una mica. En acabar el concert d'Obrint Pas, que va estar d'allò més bé, vam decidir, amb la meva amiga, tornar-nos-en cap al poble, que no queda massa lluny de Berga. Com era d'esperar, i ja ens imaginàvem, ens van parar els mossos d'esquadra, aproximadament crec que n'hi vaig contar una dotzena.... no fos cas que ens escapéssim.... Control d'alcoholèmia, es clar que sí! ja era hora que posessin un control on l'havien de posar home. Ré, 0,0 i seguim el camí.

Al arribar al poble, ens vam arribar al ball de festa major, que tot i ser avançada la nit, encara estava en dansa. I allà vam acabar la festa.

Perquè desprès es digui que no es pot anar a dues festes a la vegada, jo ho vaig fer aquest cap de setmana, visca la Patum i les festes del meu poble.

L'any vinent, aviam si podem tornar-hi a la Patum, i veure-la complerta juntament amb el Tirabol. A veure quan cau corpus l'any vinent, esperem que escaigui en un cap de setmana millor que aquest.

Per cert, cal dir-ho, la "Barreja" està boníssima!

dilluns, 19 de maig del 2008

Esvaïment d'idees

Davant la pantalla en blanc... No pot ser! tantes idees que tenia quan no estava davant de la pantalla, i ara s'han esvaït totes de cop.

Últimament tinc un problema. El problema és que tinc molta feina a fer amb l'ordinador, com projectes i treballs en els que tinc una idea i la desenvolupo. La qüestió és que totes les bones idees em venen al cap quan no estic davant de l'ordinador, i llavors penso, "Ja ho faré desprès, que ara no en tinc ganes de posar-me a l'ordinador" i tot apuntar-me alguna paraula que després em faci venir memòria, sembla com si l'ordinador m'esborrés la memòria a curt termini i eliminés per complert tota possibilitat de inspiració o feliç idea.

Crec que últimament el material fungible m'inspira més. Hauré de provar de fer-ho tot amb paper i desprès escanejar-ho per a plantificar-ho al ordinador. No ho se, de moment ja estic farta d'ordinador, així que me'n vaig a estudiar una estona de material fungible, aviam si em torna a venir la inspiració per a poder arrencar aquests treballs que tinc aparcats, entre ells la realització d'una webquest.

dijous, 15 de maig del 2008

Dificultats guitarrístiques

Mira que la vida n'és de difícil, doncs avui m'han intentat complicar una mica més la meva vida. Resulta que he rebut una trucada força curiosa, aquesta tarda.

De hom que m'envolta es sabut que vaig estudiar guitarra clàssica (i de qui no era sabut, ara ja ho sap). Evidentment, desprès de 6 anys de guitarra, vaig obtenir-ne algun domini, i coses com l'afinació i execució d'obres se'm donaven força bé, al menys hi disfrutava tocant.

Bé, al que anava, hi ha gent que s'empenya en complicar la vida. M'han trucat, tot dient-me: "Ara tinc que aprendre a tocar la guitarra, i t'he agafat la que tenies al poble. Per cert, ja li he posat la corda que li faltava". I jo tot pensant, i ara com que li ha donat per posar-se a aprendre a tocar la guitarra... (pregunta que he realitzat uns instants més tard) la resposta ha estat d'allò més sorprenent: "Es que el dijous vinent presentem la cantata i hi ha una part que s'acompanya amb guitarra" valga'm déu! ha d'aprendre a tocar la guitarra en menus d'una setmana, que dur! Bé la trucada no ha sigut perquè li ensenyes a tocar la guitarra via telefònica, això encara hagués estat fàcil, no! ha estat perquè l'ajudés a una cosa un pèl més punxeguda. Via telefònica havia d'explicar i ajudar a afinar una guitarra.

No ho proveu mai, i menys si la persona que te en mans la guitarra a afinar no sap com ha de girar les claus d'afinació, i encara menys si no ha agafat mai una guitarra en sa vida.
La conversació ha anat una mica així:

(...)
- La 6a corda ha de sonar un Mi, en concret un Mi2.
- A mi em sona la corda a Re
- Doncs llavors l'has de pujar a Mi
- I com ho faig?
- Girant la clau de la 6a corda
- Però cap a on la tinc que girar?
- Cap a la paret
- Es a dir, no cap a mi, sinó cap a la paret
- Si
- Aviam, ara sona un mi?
- No ho se, el telèfon distorsiona una mica...
- I ara?
- Compara-ho amb el piano
(...)

Total he aconseguit minimament que entengués que la primera corda era un Mi i que la sisena també, i que amb un teclat elèctric que es podien fer miracles. Al final he hagut de marxar, tot donant-li un programa per afinar la guitarra a través de l'ordinador. No se que tal haurà acabat la cosa, el que si que se és, que no ho proveu mai!

dimecres, 14 de maig del 2008

No ens està re bé

Desprès de dies d'aigua i aigua, que ben vinguda sigui, es clar, el sol sembla que no vulgui acabar de tornar. Fa amagos com si no volgués mostrar-nos la seva careta d'escalfor, al menys des que vaig marxar de Barcelona el diumenge no he vist el sol gaire estona seguida, bé si, en el meu trajecte de retorn a Àvila hi havia zones en que si que en feia de sol, però es clar, me les passava de llarg.

Però jo volia parlar sobre les pluges a Catalunya, es que no hi sap ploure. Ja fa temps que ho dic això, al menys a la costa. Perquè no se com s'ho fa el temps que plou poques vegades, però quan hi plou hi ha inundacions, i es tallen carreteres per caigudes d'arbres, i els trens queden tallats també perquè un arbre trenca la catenària... la veritat, tot plegat molt trist, però llavors veus que tothom que es queixava que no plovia i que feia falta, etc, etc i amb l'arribada de la pluja, tothom es queixa perquè plou.

No estem mai contents. Però això si, ja toca veure una mica el sol,que aquí a Ávila ja fa una setmana i mitja que no el veuen i que plou tots els dies. I la veritat, no han sofert cap problema al estil català.

dilluns, 5 de maig del 2008

(Petits) Instants, coses...

L'he vist moltes vegades, aquesta pel·lícula, i m'encanta. Avui l'he tornat a veure, i m'ha recordat que poc valorem les petites coses, i lo feliços que ens poden fer si les tenim en compte, es a dir, si les valorem.

Coses petites com una mirada, un gest, una paraula, un somriure... un instant. I que poc les tenim en compte normalment, sempre busquem quelcom més gran, més vistós, més... no ho se.

Les coses petites, al cap i a la fi ens aporten petits instants de felicitat, dels que no ens n'adonem. Si, potser són petits instants, però és millor que no tenir-ne.

diumenge, 4 de maig del 2008

Pont(i ficat) que ja ha passat

Oooh quin pont!

Senzillament fantàstic. Ben acompanyada, i el més important de tot, a la meva terra catalana, i concretant encara més, al meu estimat Pirineu ceretà. Llàstima que les coses bones s'acaben ràpid, veritat?

Els dies han passat ràpid, perquè evidentment, quan t'ho passes bé, el temps passa volant. Mira tu, he rigut moltíssim, he parlat moltíssim, he fet molta broma, he passejat per aquests pobles tan bonics que hi ha, m'he cremat amb el sol que feia, tot i que no he anat a prendre el sol... i no hi havia tanta gent com em pensava.

El pont ha finalitzat amb la nostra assistència a l'Aplec de la Mare de Déu de Bastanist, evidentment al Santuari de la Mare de Déu de Bastanist, on hi havia un fotimé de gent de tota la contrada. Hem gaudit d'unes vistes inigualables de les muntanyes del Cadí, i hem sapigut controlar el moment de marxar perquè no ens enganxés la tempesta que pocs minuts més tard ha començat.

Gràcies,a vosaltres , per aquesta companyia tan agradable i per fer-lo tan genial.

dimecres, 30 d’abril del 2008

Treballs

Després de passar-me una setmana teclejant, i teclejant, lletres en un idioma que no és el meu, i que ademés se'm fa difícil de escriure. Si senyor, ahir vaig acabar un d'aquells treballs que et vols treure de damunt el més aviat possible... finalment me'l vaig treure de sobre.

La veritat es que em vaig treure un pes força gran de sobre, 42 pàgines de la història de les noves tecnologies musicals, sembla que no, però pesen. I si a més hi afegim que el treball, evidentment, era escrit en castellà, encara em cansa més pensar-hi. Potser és cert que no sabem escriure bé el castellà... resulta que moltes de les construccions gramaticals que feia, eren catalanes i clar, per a mi tenien sentit, però no eren correctes. A més, això d'està pendent de si escric i o y... uff!

Lo dit!, que ara ja està entregat i ja només em queden 4 treballs per fer. Un d'aquests, juntament amb el que ja he entregat em suprimirà un examen, en concret, un examen d'aquells que tots els estudiants de magisteri musical desitjarien que els hi suprimissin. Em suprimirà el examen de Història de la Música.

A que està bé?

dissabte, 26 d’abril del 2008

Petites retrobades

Ahir vaig anar de convidada. No havien passat ni 24h de la conversa en la que se'm convidava a una petita festa on hi hauria tallers, jocs i teatre. Em van donar l'entrada per la festa, tot remarcant-me que sobretot no se m'oblidés, que era indispensable per a poder-hi entrar.

Així que tota feliç, ahir agafo el meu cotxet i després de mitja hora de trajecte arribo a la destinació festiva. Agafo la meva entrada i em dirigeixo cap a la porta. Pel camí ja em trobo algun conegut, ens saludem i intercanviem quatre paraules.

Intento passar d'allò més desapercebuda, però resulta impossible, aquell grup de persones no resta indiferent amb la meva presència, i de seguida es posen a cridar-me. Els saludo amb la mà, mentre busco la persona que m'havien donat de referència, així que entro al recinte, on tan sols hi havia cinc o sis persones. Havia arribat aviat, i encara no estava tot apunt per l'esdeveniment. Feia un temps que no ens veiem, i ens saludem i xerrem una estona. Després d'oferir la meva ajuda, em diuen que no fa falta i arriba la persona que buscava. Abraçades, petons i la frase. "Hoy nos lo vamos a pasar genial". Ens vam dirigir cap a la sala que ens pertocava, en un sorteig ens havia tocat la sala del karaoke. Al entrar-hi, ja estava tot apunt, les cadires, la televisió encesa i el més important, la play station 2 amb els micròfons connectats i el cd del singstar posat.

L'activitat transcorre amb normalitat, tot i sortir d'allà amb un cert mal d'orella pel volum i els crits que hi feien els participants al arribar al fragment de cançó que es coneixien, per destacar i fer veure a tothom "Eh! que jo aquest tros me'l se". Al finalitzar era l'hora del descans, així que baixem cap a l'entrada de l'edifici i sortim al pati. Totes aquelles persones que m'havien vist a l'entrada, i unes quantes més es dirigeixen cap a mi, m'abracen, em petonegen i em parlen tots a l'hora. Intento escapar-me d'aquell garbuix de braços, per dirigir-me cap a una zona que no hi ha ningú, que sembla un lloc més tranquil, però em resulta impossible trobar un lloc més tranquil, perquè quan aconsegueixo lliurar-me de braços i paraules, i arribo al lloc una allau de personetes se'm tiren al damunt, tot cridant el meu nom i dient "Yourwi, Yourwi has vuelto, has vuelto! vienes para quedarte, no??" "Que bien! Yourwi está aquí, ha vuelto ha vuelto!" "El lunes vendrás otra vez, no??" quina desil·lusió els vaig donar quan els vaig dir que només hi havia anat per la festa, i que no em podia quedar, i que evidentment el dilluns no hi seria, com ells volien.

Ahir va ser la festa de l'escola on vaig fer les pràctiques. I em vaig fer un fart de deixar empremta en els mocadors dels alumnes amb els que vaig aprendre una mica millor el meu futur ofici. La il·lusió de tornar-los a veure, va ser immensa, i que es recordessin de la mestra de música que va estar-hi tan sols un mes i mig, va ser més gran encara.

Abraçades, petons, alegria i altre cop enyorança. Però, l'alegria de tornar-los a trobar va ser enorme, al veure que totes i cada una de les petites persones es recordaven de la Yourwi, i que totes compartien la mateixa idea els hagués agradat que hagués tornat per quedar-me amb elles.

dimecres, 23 d’abril del 2008

Diades

Avui, dia que molts catalans i catalanes surten al carrer només pel plaer de passejar i fer el xafarder. Un dia bonic, tot s'ha de dir, i que d'alguna manera, directa o indirecta, tothom en rebrà una pinzellada. Una diada catalana, i ben catalana, la diada de Sant Jordi. Dic que és ben catalana, perquè per les espanyes majoritàriament es desconeix aquesta bonica tradició.

Encara recordo quan, fa aproximadament 2 mesos, companys d'aquí em preguntaven: ¿Y tu no celebras San Valentín? i jo els responia amb un NO, yo celebro Sant Jordi. La continuació de la resposta, ja us la podeu imaginar, havia d'explicar-los que era allò de Sant Jordi, i quan era. Si com una senyoreta, que els explica la llegenda de Sant Jordi als seus minyons quan s'acosta la diada, i per extensió per què una rosa i un llibre. Acabada la meva fantàstica explicació de la llegenda em pregunten Así, tu y tu novio ¿no celebraís San Valentin? que aburridos que soy.

Però qui m'havia de dir a mi, que aquest any no hi hauria celebració de Sant Jordi. Bé, ja era d'esperar, perquè hagués estat molt estrany que una diada tan cultural s'estengues a la resta de l'estat, i també d'altres situacions que s'han esdevingut més tard ho han fet possible. Però això sí, potser no celebraré la diada de Sant Jordi enguany, perquè ni tan sols puc anar a una llibreria a compar-me un llibre, l'any vinent segur que serà millor. Això si, dir-vos que jo també estic de Diada, i que a sobre és festa, i que per extensió em passo el dia fent treballs que tinc que entregar. Perquè aquí, a Ávila i a tota la comunitat es celebra avui LA DIADA DE CASTELLA-I-LLEÓ (encara em pegarà algú per haver-ho traduït...). Ja se que no és el mateix, però com a mínim no m'he hagut d'aixecar d'hora per anar enlloc.

dilluns, 21 d’abril del 2008

Decepció

Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, conegut com el DIEC, s'entén com a decepció a "Desengany de qui ha estat decebut". Desengany! mare meva, la veritat es que si, que ara que en llegeixo la definició, estic bastant desenganyada.

Últimament m'estic adonant de que sóc una persona amb massa optimisme, i massa esperança en la gent, i evidentment això comporta algun que altre desengany. Quan pregunto a algú si farà alguna cosa, i em respon amb un "No ho se" o amb un "potser", confio massa en que segurament les farà, i desprès quan arriba el moment, res de res.

Peco de tenir massa esperança i de confiar en excés en la gent. Això em porta, constantment, a decepcionar-me. Potser hauré d'aprendre a esperar menys de la gent, però es que de segons qui es impossible esperar-ne menys del que se n'espera.

Res, a superar, i ja en vindrà una altra.

dissabte, 19 d’abril del 2008

Paraules i silencis

Paraules.

Paraules buides

Paraules buides sens sentit.

Silenci.

Silenci etern

Silenci etern que duu sospirs.

Només són paraules,només són silencis, fa falta molt més.

Escoltar, a vegades és complicat i entendre encara més, però tot és intentar-ho.

dimarts, 15 d’abril del 2008

OUT i retorn

Sí, sí

He estat OUT uns quants dies. La meva visita fugaç a terres catalanes per qüestions mèdiques i laborals ha estat fantàstica. He gaudit d'un cap de setmana amb amics per la que és la terra més bonica del món, la Cerdanya.

Això és el Molí del Salt, que està situat al riu de la Llosa.

Ooohh! que múnic

Molts coincidireu amb mi, d'altres potser no, perquè ja ho diuen què, per cada un lo propi és el millor del món. Cal dir però, que la companyia ha estat molt grata, i ha fet d'aquest viatge molt millor del que em pensava en un principi, i mira que les expectatives ja eren bones...

Bé, avisar-vos que intentaré tornar a la càrrega com abans d'aquest parèntesis i disculpar-me per la mediocritat dels posts anteriors.

dissabte, 5 d’abril del 2008

Es ven

Gota d'aigua potable en molt bones condicions, amb molt poc ús.
Preu immillorable.
Interessats demanar per núvol, trucant al cel.

MEM - Concurs

Ho se, últimament no he penjat els mems que m'heu passat, em sap molt greu! però es que he anat mancada de temps.
En Roc amo i senyor de Fotolog m'ha passat aquest mem concurs, provinent de helektron.com. Segons diu el propietari d'aquesta web, sortejarà una nintendo DS, entre tots els que pengin el seu enllaç a la seva pàgina i a més nominin a 5 persones més. Així que tal i com diu que hem de fer, ho provarem, no hi perdem res. Aquí van els meus nominats.

Laura
Mani, fill de Mani
Terra
Vier
Xexu

Bé, per provar-ho no hi perdem res. Ara vaig a deixar-li al propietari de helektron un comentari per a que m'apunti al sorteig, segur que està intentant aconseguir el post amb un número major de comentaris... jejeje

Sort!

dimarts, 1 d’abril del 2008

Visitant... el metge

Hi ha coses que les anem deixant per més endavant. Els motius acostumen a ser: es que ara no tinc temps, es que estic de viatge, es que no em va bé perquè tinc que... i un llarg etcètera d'altres motius. I jo en sóc una d'aquestes, sobretot quan es tracta d'anar al metge a fer una revisió.

Però fa qüestió d'un mes, quan ja n'havien passat aproximadament 6 de la data que en teoria em tocava revisió, es a dir gairebé un any de la última visita, vaig decidir demanar hora per anar-hi i ja treure-m'ho del damunt. Així que vaig demanar hora per la Al·lergòloga, i evidentment, em van donar visita per al cap de tres mesos, perquè tots sabem com funciona la sanitat pública a Catalunya. I resulta que la visita la tenia avui.

Ben contenta i feliç, me n'he anat cap a la visita del metge que m'ha agafat de seguida. Preguntes rutinàries, com et trobes? normalment et sents congestionada? quants cops al mes? quan temps fa que no et prens una pastilla d'antihistamínic? com que la meva resposta ha estat "des de fa més d'un mes, gairebé dos" hi ha hagut una resposta automàtica, doncs et tornarem a fer les proves de l'al·lèrgia. Goita tu! quina il·lusió.

Total que m'han marcat els dos braços amb bolígraf, i s'ha disposat a fer-me les marquetes adients. Després d'acrivillar-me el braç, em diu "doncs ara pot bufar aquí". A mi que em començava a picar el braç per les petites inflamacions que m'han sortit al braç esquerre, vinga au! bufi tot el que pugui. Si, per bufar estic jo... si més aviat m'arrencaria el braç! he bufat tot el que he pogut i pel que es veu sóc una crack! perquè he bufat i he fet una gràfica exactament igual les tres vegades.
Quan ja he acabat de bufar, em mira el braç i em diu: "Queda confirmat que vostè te al·lèrgia als àcars de la pols" això ja ho sabia, sinó perquè nassos em poso a esternudar quan remeno caixes o llibres vells? es posa a apuntar coses, em miren la mida de la inflamació pels àcars i mentre m'està dient que m'he de fer una analítica de sang, l'enfermera, molt amable em treu les marques de bolígraf i em posa una pomada que m'alivia l'escoïssor i de cop i volta diu "te una altra inflamació més!" i jo penso "merda, tinc al·lèrgia a algo més" i li xiuxiueja a la metgessa "sembla la dels cans, si, és la cinquena, aquesta noia també te al·lèrgia als gossos" i jo CACAAA! tinc al·lèrgia als gossos... sort que a mi m'agraden més els gats.

Peró tot i així, i contenta i feliç he sortit del metge, pensant:

CACAAA, TINC AL·LÈRGIA ALS GOSSOS!

Per cert, pels que no ho sabeu demà retorno cap a terres castellanes, a veure si faig un trosset més, que ja em queda menys per a acabar. Sembla mentida però ja han passat 6 mesos, només me'n queden 3.

dissabte, 29 de març del 2008

Jo i l'inglès

Des que vaig tornar de Malta, que no paro de donar-hi tombs. Realment ens trobem a la cua d'Europa en l'aprenentatge de l'anglès... però per la cua, cua. Fins i tot els italians el parlen millor que nosaltres, que ja es dir. I per suposat que no faig comparacions amb els anglesos sinó amb danesos, alemanys, eslovacs o d'altres.

El cert és, que jo, vaig anar a Malta amb el nivell d'anglès que m'han donat a l'escola (re de cursus extraescolars o aprengui anglès en 100 paraules, o hablará inglés en un año i encima le regalamos un viaje a Londres) i val a dir que m'he defensat, però perquè el meu afany per saber que volen dir les cançons que escolto m'ha donat molt vocabulari (que no és gramàtica) i em feia entendre força bé, com a mínim quan volia demanar alguna cosa en sabia el nom.
Però tinc que confessar que la meva gramàtica és pèssima. Ja m'ho deia, ja, la meva professora de 2n de Batxillerat: "Mira, per vocabulari podries estar al grup A, però es que noia, això de la gramàtica ho tens força verd, així que millor que t'avorreixis al grup B". Total que em van deixar al grup B i no vaig aprendre res ni vocabulari, ni gramàtica, ni res.... bé, menteixo, vaig aprendre a dibuixar mosques i cubells de brossa a la taula ooohh! quins records, quines classes més productives...

Eh!! que me'n vaig per la parra... podríeu avisar-me no? doncs a lo que anava, que m'he adonat que el tema de l'anglès el portem força malament i que per fer-nos entendre en ocasions semblem titelles moguts per fils.

La majoria de companys catalans de viatge al tornar van assegurar que s'apuntarien a un curs d'anglès, però jo m'he dit, el millor per aprendre'l es practicar-lo encara que sigui via internet, i de moment ho estic fent, i m'adono que és més difícil escriure'l que parlar-lo... però tot es superarà i arribarà el dia en que ja no em costarà tan com ara escriure anglès. De moment segueixo intentant-ho.

That's all folks!

divendres, 28 de març del 2008

Croniques Malteses (Part 3): Rabat, Mdina i Dingli

Els dies següents els vaig passar a Rabat. Allà és on menjava, jugava, dormia, feia amics, etc. i la veritat és que s'hi estava prou bé.

Rabat és la ciutat de Malta, amb més alçada (contant que és una illa està prou bé), i des d'ella pots veure vistes iguals o semblants a aquesta.

Aquesta ciutat, és més gran que Valletta, i entre les cases que es veuen al fons de la imatge està les poblacions de Sliema, Dirkinkara, Snt. Paul, Valletta, Taxien, etc. Coses a veure, propiament a Rabant, no n'hi ha masses, un munt d'esglésies i unes catacombes, però per mala sort meva, les catacombes estaven tancades i no les vaig poder visitar, que hi farem.

Mdina està enganxat a Rabat. Estan dividides per un mur immens que envolta la ciutat de Mdina, un mur que fa nou metres d'alçada. Són realment impactants, i la ciutat per dintre està molt neta i conservada.

Carrerons estrets, una catedral immensa amb dos rellotges un que marca l'hora i l'altre el dia que passa. El rellotge de dies no anava massa bé, suposo que això de l'any de traspàs l'havia trastocat.
La veritat és que és una ciutat d'alló més petita i vam decidir fer una petita excursió, a peu, es clar. Vam començar a caminar i diria que vam fer uns quatre quilometres i vam arribar a Dingli, població que té uns penya-segats d'allò més bonics.

Oooh, quina vista més bonica oi?

Aquestes plapes més fosques, suposo que ja us heu imaginat que són... pels que no teniu tanta imaginació tan sols dir-vos que és més fosc perquè hi ha més aigua, és a dir, més profunditat.

Xiquets que això ja s'acaba...

dijous, 27 de març del 2008

He vist nevar

Avui he fet un viatget cap a la meva terra, el meu estimadissim Pirineu català. Tenia que anar a fer unes gestions a Puigcerdà i mira, he aprofitat per donar un tomb per la vila, encara que ha estat un tomb breu perquè, entre que no havia esmorzat i que nevava, doncs m'he amagat de seguida a la Granja del carrer Major, a fer una crep i un café amb llet calentó. La veritat es que és molt maco veure caure la neu des d'una finestra, però al carrer no venia massa de gust estar-hi.

Quan me n'he anat cap al meu poblet, a dinar abans de tornar cap a terres tarragonines, m'ha enganxat una nevada d'aquestes que sembla que ho hagin de deixar tot blanc i amb un pam de neu, però re de re, al final la neu no ha quallat i he pogut marxar cap a terres tarragonines a fer feina abans de tornar cap a terres castellano-lleoneses. Però jo que em pensava que aquest any no veuria caure neu, i al final ha estat de la forma més inesperada possible. Quina al·legriaa!

He vist nevar!!

dimecres, 26 de març del 2008

Cròniques Malteses (Part 2): Visitant Valletta

Com ja heu vist aquí, ja us podeu imaginar que el viatge per anar de Luqa (ciutat on es troba l'aeroport) fins a on dormiríem la primera nit va ser tot un patiment. La ciutat on vam passar la primera nit, es trobava a 5km de l'aeroport i el nom era Birkirikara. Al arribar, vam decidir sortir a fer turisme per conèixer una mica la zona on ens trobàvem, i a tan sols uns metres de la House, vaig poder trobar un petit mercat.

Curiós, veritat? La majoria de paradetes les muntaven en un camionet com aquest, força pràctic per quan ho havien de recollir i marxar cap a casa acabada la jornada laboral.

Bé, vist que a Birkinkara no hi havia grans coses a veure, ens vam dirigir a la parada d'autobús, disposats a agafar un autobús cap a la capital del país, Valletta.

Vam pujar a l'autobús, i carai! res a veure amb els preus del bitllet de transport metropolità de Barcelona, ni del transport metropolità de Tarragona... que cadascú d'ells et claven més d'un euru per viatjar unes quantes parades per una mateixa ciutat. A Malta els autobusos, evidentment són interurbans i costen 0,20 lliures malteses que és el mateix que 47 ctms d'euru. Aquest autubús que vam agafar en una de les parades de Dirkinkiri ens va deixar a la plaça de parades d'autobusos de Valletta. Una plaça on potser hi havia 20 autobusos parats. Feia molt goig la plaça amb tant autobús de color taronja.

Per cert, els autobusos viatgen sempre amb la porta oberta (en cas de que en tinguin), i el sistema de timbres per demanar parada és una campaneta d'aquestes d'institut que s'acciona estirant una corda que va d'una punta a l'altra de l'autobús. Aquí l'electrònica va cara, i on hi hagi un sistema sense chips que s'apartin els botons i les llumetes.

Bé, Valletta és una ciutat patrimoni de la humanitat. Ho és perquè té molts monuments i perquè té un emurallat brutal. Crec que és millor veure-ho en imatges, a que us ho expliqui.

Aquestes muralles les van construir per evitar les invasions i mores, i pel que sembla se'n van sortir prou bé.
Malta és un país al que han atacat moltíssim al llarg dels segles. L'últim cop i un dels més bèsties va ser per la segona guerra mundial. A arrel d'aquest últim cop van fer un monument als 200.000 caiguts en la guerra per culpa dels bombardejos constants a l'illa. El monument s'anomena la campana del silenci, i sona un cop cada dia a les 12 del migdia.

Hi ha d'altres monuments curiosos, com aquest reaprofitament dels canons, i que ara decoren un jardí públic. En els pilons de "boles", el punt blanc que hi ha, són boles com de billar amb un número, del 1 al 8, suposo que és per donar-li un punt graciós a l'assumpte.

Deixant de banda la història, i tornant als mitjans de transport, per passejar-te per Valletta podies agafar un fantàstic taxi com aquest, últim model i de 1 CR (Cavall Real). Semblava força còmode, i fins i tot tenien pàrquing propi.

Bé, ho deixaré aquí... en el proper post més.

Sort en tenim que encara existeixen els somiadors