Sembla que he tingut un pèl abandonat aquest espai tant meu a la xarxa... (val a dir, tant meu i tant dels altres)

Sembla, això si, que no s'ha mogut del lloc i això m'alegra...

Ara retorno a l'escriptura, i és per mi, i també per a aquells lectors que em van seguir en algun moment, i que espero amb ànsia que em tornin a seguir.

Després de marxar a comprar xupa-xups el dia 13 de Març del 2009, i perdrem pel camí... (imagineu-vos quin camí més llarg he recorregut, cal dir que a part de llarg també força carregat d'emocions i històries que mica en mica anirem descobrint) ara retorno, i us vull regalar les meves paraules, una mica renovades perqué l'edat és un punt, ja ho sabeu.



Gràcies a tots per la vostra paciència.

Avui, i solament perquè és avui, i perquè m'he aixecat amb una ganyota simpàtica a la cara. Potser aquesta ganyota m'ha retornat petits instants de lucidesa blocaire. Aquesta ganyota que ha aparegut per art de màgia, i tot per poder-la regalar a tothom que em mirava. M'encanta. Sembla com si darrere hi hagués quelcom tan...

Avui dimarts i 13. Dia per a molts dolent, degut a les supersticions que aquest benvolgut dia, dimarts, com qualsevol altre, però que per portar un 13 posat al damunt la gent tem.

La Wikipedia (si la castellana) ens diu literalment "En las culturas de España, Grecia y los países de Latinoamérica, el martes 13 es considerado un día de mala suerte. Hay mucha gente con fobia a este día, que no viaja a ningún lado por superstición. La fobia a este día se llama Trezidayomartiofobia o Triscaidecafobia."

Us ho hagués posat en català, però es que la meva amiga Viquipèdia no hi consta cap entrada de Dimarts 13. Però bé, remarquem, ens diu que las culturas de España, Grecia y países latinoamericanos... depen d'on siguem serem supersticiosos o no. Ara be, si consideres que la teva cultura no consta en cap de les enunciades explicaria el fet de no ser supersticiós al dimarts 13? Jo, de cultura catalana (no enumerada a la definició wikipediocastellana i que per suposat no sobreentenc que s'incologui a cultura de España) no sóc supersticiosa, doncs avui ha estat un dia, com els que fa dies no vivia, amb tot de coses agradables i sorprenents.

La cosa més colpidora, ens han regalat un xupa-xup.

A hores d'ara estareu pensant,"i què té de sorprenent que et regalin un xupa-xup?" doncs que ens l'ha regalat una desconeguda, al veure que voliem adquirir-ne en un lloc i que allà no en tenien. De forma altruista, aquesta desconeguda s'ha acostat a la nostra taula i ens ha dit "he sentit com demanaves xupa-xups i et deien que no en tenien, i jo com que en tinc dos te'ls regalo"

Són fantàstics i meravellosos aquests actes altruistes de desconeguts. I tan de bó, tothom fos com aquesta desconeguda.

Aquell temps verbal que tant m'agradava, s'ha esmunyit.
Sembla que d'un dia per l'altre hagi deixat d'exisitir.

Però al cap i a la fi només són paraules,
paraules que tallen com el fil d'un ganivet.
Una lluita que no sembla portar enlloc,
una batalla que el meu exercit està a punt de perdre.

M'encanta quan el dissabte al matí entra aquell rajolí de llum pel porticó mal tancat de la meva habitació, i marca que ja s'ha fet de dia. Aquell rajolí de llum fa que em giri i contempli l'habitació, aquelles parets grises que ara tenen una ralla blanca, que es tornaran blanques quan s'obrin del tot els porticons de la petita finestra que ja no tanca bé.

Em giro i veig com a sota del nòrdic hi ets tu, què encara no t'has acabat de despertar, però tot i així de cop noto com em rodeges amb el braç i m'apropes cap a tu. Obres els ulls i ens mirem. Creuem les primeres paraules "Quina hora és?". És aviat, encara podem ronsejar una estona, al cap i a la fi, no tenim res millor a fer i el que tinguem que fer encara es pot esperar una estona més.

Ens donem un petó, et dono un petó. I ens diem "Bon dia".

Ja des de fa temps, tinc un gran nus. O potser no és un de gran, sinó molts de petits, no ho se.

Tinc un nus a la llengua, un nus a l'estómac, un nus al pensament, en definitiva i el que més m'afecta és aquest immens nus que tinc a la inspiració.

No poder dir el què penso, quan ho penso i com ho penso... I si a més a més no trobo la manera de dir-ho, sembla com si s'anés fent més i més i més, tot això.

El que em provoca el nus més gran, és no tenir inspiració per escriure, quan realment és el que més sacia la meva insatisfacció expressiva, les meves ganes d'explicar d'una altra manera les meves nèures/preocupacions.

Temps al temps, l'aniré desfent.

Somric.

Et miro.

Torno a somriure.

Pensava en aquell moment,
i en aquell altre moment,
i aquell altre.

Tots aquells moments que fan,
que quan et miri,
se'm dibuixi un somriure.

Tal dia com avui, de l'any 2007 apareixia a la xarxa Un desig d'hivern, i mica en mica ha anat creixent i fixa't quines coses, que ja fa un any.

Gràcies a tots per seguir i fer possible aquest primer any d'Un desig d'hivern!

La gran tasca de les meves vacances ha estat trobar el català en una illa completament i integrament italiana. Si, la veritat és que a Sardenya, no en queda massa de català, per no dir que no n'hi ha, o potser es que no el vam saber trobar, qui sap.

Val a dir, que en tot l'Alguer, només varem trobar-hi una persona que ens el parlés, el català, la resta era tot italià. Això si, al casc antic de la ciutat, els noms dels carrers estan en català i italià, però amb una traducció no gaire literal.


Traduccions molt fetes a mida.

Al veure com està el català a Sardenya, m'adono com de bé ens defensem els catalans de Catalunya pel que respecta a la nostra llengua, però es clar, també som molts més.